La mort encara recent del Papa Francesc ha estat notícia comentada i valorada pels mitjans més diversos i per comentaristes de totes les ideologies i punts de vista més heterogenis i, a vegades, contraposats. En qualsevol cas, però, estarem d’acord que fins els més acèrrims detractors de les seves actuacions han convingut que, en la persona del Papa Francesc, s’hi descobria la fusta d’una bona persona, senzilla, coherent i compromesa.

És amb aquestes virtuts que, uns i altres, han admirat la figura de Francesc com a líder mundial, reconegut i respectat. No sempre seguit, és cert, i a voltes criticat amb la boca petita i fins i tot obertament, però sempre pels seus plantejaments ideològics, i mai per la seves accions, sinceres, valentes i evangèliques.

Per a les persones creients, seguidores del Crist en l’Església Catòlica, tots els darrers Papes coneguts d’ençà de Joan XXIII han fet aportacions importants  -a vegades més doctrinals, altres més pastorals- a la vida de l’Església-. Ara, som molts els que creiem que el Papa Francesc ha fet una aportació decisiva per la seva valentia a l’hora d’entomar amb saviesa i també amb una barreja de gosadia i de prudència, temes considerats tabús i enrocats en la línia més tradicionalista de l’Església, però que encara no havien estat tocats per l’”aggiornamento” (actualització, posada al dia...) promogut pel Concili Vaticà II, a principis dels anys 70 del segle XX, pels Papes Joan XXIII i Pau VI.

La gran virtut del Papa Francesc, i que ha emocionat milions de creients i no creients de tot el món, ha estat l’apropament cap als més desvalguts, la preocupació pels pobres i per la cura d’una ecologia integral, així com la senzillesa i la claredat d’un missatge fonamentat en una interpretació que bevia directament de l’Evangeli i que ha fet que les seves decisions -fins les que podien semblar més controvertides- es veiessin com a naturals. Que no podien ser de cap altra manera, vaja.

El retorn a la valoració dels carismes dins del Poble de Déu, al qual Déu s’hi manifesta i hi parla, més enllà de la Jerarquia; el nou camí de participació en la vida eclesial a partir de la “sinodalitat”; la delegació de responsabilitats en les dones fins i tot dins dels murs del mateix Vaticà; la renovació decidida de la Cúria; la major transparència de les finances vaticanes; la ferma decisió de plantar cara als abusos en matèria sexual produïts per persones amb responsabilitat eclesial; el missatge diàfan que a l’Església hi cabem tots, independentment de la seva orientació sexual, etc. etc. han marcat un camí que, al meu entendre no té marxa enrere, al marge que cada nou Papa li pugui donar la seva particular mirada i empremta personal.

És obvi que cada un dels passos fets pel Papa Francesc en els temes esmentats, i en altres, pot ser valorat de diferent manera atenent a les ideologies de cadascú i als múltiples punts de vista personals així com a la procedència geogràfica de cada una de les persones creients. No hi ha dubte que, per a algunes persones, poden haver sigut passos massa ràpids i per a altres, tot el contrari, massa lents. En qualsevol cas, sempre es poden valorar com a decisions que, al meu entendre, han anat endavant, i que s’han fonamentat en el discerniment d’allò que Jesús voldria per a la seva Església en l’actualitat, tal com es desprèn d’una lectura orant de l’Evangeli. Aprofito per recomanar algunes de les encícliques del Papa Francesc per acostar-se al seu pensament des d’un coneixement real i profund, més enllà del resum periodístic. Per exemple: Fratelli tutti, Amoris Laetitia... i sobre tot: Laudato Si, sobre la cura de la Terra, la Casa Comuna. Una darrera encíclica que, per cert, ha tingut un gran ressò universal en el món de l’ecologia.

Ara, unes setmanes després de la seva mort -el 21 d’abril- ens trobem en ple procés d’elecció del seu successor en el marc del que anomenem conclave. Aquest és un procés que esdevé enigmàtic per a la majoria de la població, motiu pel qual obre la porta a un munt de càlculs, travesses i comentaris de tot tipus, alguns generats pels àmbits periodístics i altres per grups de pressió -gairebé sempre per part de cercles ultraconservadors- que intenten influir en la decisió dels 133 cardenals electors reunits a porta tancada  des del dia 7 de maig. I aquí és on comença el ball de noms de papables: Pietro Parolin, Matteo Zuppi, Luis Antonio Tagle, Pierbattista Pizzaballa, Peter Turkson, Robert Prevost, Jean-Marc Avelina, o el salesià espanyol Ángel Fernández Artime, entre molt d’altres. En qualsevol cas, no s’hauria d’oblidar la coneguda frase que fa anys que ha fet fortuna en els ambients vaticanistes: “Aquell qui entra al conclave com a papable, en surt com a cardenal”.

Aquesta és, però, la visió més externa i superficial d’un procés que per molt humà que sigui, està, també, en les mans de Déu que és qui -respectant la seva llibertat, com fa amb cada persona individualment- al cap i a la fi, condueix l’Església malgrat les imperfeccions i els defectes dels seus membres. I és en aquesta escolta del que l’Esperit de Déu vol per a la seva Església, que els cardenals votants i els cristians catòlics en general, posem la nostra confiança que va més enllà de les travesses i dels càlculs, ja siguin ben intencionats o roïns d’uns i altres.

En el moment d’escriure aquestes ratlles, el procés del conclave està en marxa i per això aquestes mateixes línies poden acabar essent desfasades d’un dia per l’altre. Restem, doncs, a l’espera de la fumata blanca que ens il·lustrarà quin és el model d’Església que els cardenals electors han volgut per a l’Església d’avui i de demà. La meva confiança és que aquesta sigui la mateixa que la que l’Esperit de Déu realment vol per a tots.