Un cop esvaïts els dubtes i l’expectació que es va generar en el Conclave, arriba l’hora de veure quines seran les línies mestres que concretaran el pontificat del nou Papa Lleó XIV.

En un primer moment, es van invertir hores i més hores de tertúlies i entrevistes intentant esbrinar, a partir dels més petits detalls, alguns indicis de quin podria ser el seu particular tarannà, ideologia i posicionament, en temes molt candents. Amb el pas dels dies, però, ens adonem que -un cop apartat tot el soroll mediàtic- per entendre a Robert Prevost el que cal és veure amb detall la totalitat del recorregut de la seva vida. I és aquí on hi descobrim un home humil i senzill, que ha sabut transitar amb tota naturalitat pels càrrecs més elevats i retornar amb tota naturalitat, també, i servei, a altres de més simples i ordinaris. Aquí hi descobrim el missioner, barrejat entre la gent i estimat pel seu poble. A l’home ordenat i prudent, gran intel·lectual, savi, amb una visió global del món i, alhora, a la persona propera, que defuig el protagonisme; al pastor del poble que Déu li ha encomanat.

Altrament, però, podem veure ja amb tota claredat, també, quines són les seves preocupacions més pregones, en les seves primeres intervencions, fent un xic d’anàlisi, per exemple, de les primeres paraules adreçades al col·legi cardenalici, amb presència de tots els cardenals que van participar en les votacions del Conclave i dels més grans que, per raons d’edat, n’havien quedat exclosos.

El primer que crida l’atenció és que, si bé no parla de reformes, sí que ho fa de continuïtat amb el procés de canvis iniciat pel Papa Francesc. El seu primer discurs als cardenals està plegat de referències a l’encíclica Evangelii gaudium de Francesc: cal permanentment -diu- un retorn a la centralitat del Jesús de l’Evangeli. En segon lloc, com a home missioner que és, fa un crida a compartir la fe amb els altres. Una fe que, en el si de l’Església, s’ha de viure des de la sinodalitat, escoltant els fidels, exercint la corresponsabilitat i la participació d’homes i dones, i que això esdevingui la manera normal de caminar junts: jerarquia, clergat, religiosos i laics. No oblida, tampoc, la preocupació prioritària pels pobres i els descartats. I, finalment, recorda que cal obrir-se al diàleg, a dins de l’Església i amb el món.

Som conscients que, gràcies al carisma del Papa Francesc, a l’Església Catòlica, hi ha un tren en marxa, que pot tenir etapes, però que no té aturador i aquest és el camí que l’Esperit vol per a la seva Església. D’uns anys ençà, diem que més que trobar-nos en una època de canvis, ens trobem en un canvi d’època i -és evident- l’Església no en pot restar al marge, per a la seva conversió interna i per treballar, colze a colze per fer un món en pau, mediambientalment sostenible, solidari amb els més dèbils i amable.

Des del meu punt de vista, Lleó XIV és i serà una nova alenada d’aire frec que obre la porta dels creients a l’esperança, i al món sencer a mirar-la amb expectació.