Fa poques setmanes, la violinista i musicòloga Anaís Falcó (potser us sona, ja que és de les organitzadores de la Violinada d’Argelaguer) va publicar un article que va animar força les les converses (presencials i virtuals) del món de la cultura popular i tradicional. Porta per títol “Transmissió” i es troba a la revista electrònica Tornaveu, editada per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català (amb això ja us he donat prou dades per trobar-lo amb facilitat a qualsevol cercador web: feu-ho, val la pena).

A grans trets, ve a dir que en el món de la música tradicional catalana, sobretot d’aquella que es vol més tradicional, hem pecat de fer allò contra el que precisament lluitàvem: sota el pretext de la tradició, hem acabat fent música acadèmica. I l’element clau de tot plegat ha estat la renúncia a l’oralitat. Toquem instruments tradicionals, sí (tot i que això donaria per un altre debat), però al final toquem, o cantem, seguint una partitura escrita. Fins i tot, quan recollim cançons cantades dels avis, el primer que pensem és en transcriure-les. Sense adonar-nos que allò important de la transmissió popular i tradicional, de la pràctica de la música popular i tradicional, és aquell imperceptible que es produeix quan no hi ha una partitura pel mig.

Que l’Anaís sigui violinista no ens ha d’estranyar: precisament, els violinistes que fan música popular i tradicional tenen molt clar que si es limiten a tocar el que hi ha escrit, difícilment allò serà res més que música acadèmica. Una mica és el que els passa als guitarristes que toquen els arranjaments de Miquel Llobet sobre cançons populars catalanes: mai que ho busqueu, és a la secció de música clàssica. Els que toquem instruments “tradicionals” (gralles, flabiols…), en canvi, sempre podem amagar-nos darrere l’instrument, i pensar que amb això ja fem. Il·lusos!

Aquest article ha tocat os, i ha fet qüestionar moltes pràctiques, sobretot relacionades amb l’ensenyament a les escoles de música tradicional (cal donar més pes a aprendre a tocar d’oïda?) i amb les instrumentacions i harmonitzacions (potser caldria donar més llibertat als músics, com en les bandes de jazz, i no pas escriure-ho tot, com en les orquestres?).

En tot cas, parlant sobre aquest tema, a mi se’m va dibuixar un somriure. I és que, a Olot, algunes coses estem fent bé. Molt bé. Pensava, evidentment, amb tot el que estem veient darrerament de creixement de l’interès de la cançó olotina. I penso sobretot en dos moments clau: el vermut cantat que organitza l’AOAPIX pel Tura, i el dinar cantat que organitza el Til·ler pel Cornamusam (encertadament batejat com a Reputicànticus). En ambdós casos, es tracta de música tradicional i popular en la seva màxima expressió: tothom hi pot cantar, s’aprèn del que s’hi sent, i els participants marxen d’allà portant les cançons cap a altres moments i indrets.

Bé, deia dos moments, però perquè me’n guardava un a la màniga: el Vi-acrucis que un grup d’amics organitza pel Tura, els mateixos amics que (m’aventuro a afirma-ho, però diria que no m’erro) el segueixen organitzant des del temps de la publicació del Reputicànticus original. I que han vist com els darrers anys ha despertat l’interès de diversos joves que s’afegeixen a la comitiva.

Penso que, des d’Olot, hem de reivindicar i celebrar aquests espais, no només com a mer entreteniment d’uns determinats participants aficionats a la cançó, sinó com una molt bona pràctica de preservació de la cultura popular i tradicional. Com diu l’Anaís Falcó, no només en el “què”, sinó sobretot en el “com”. Au, xamanec!