Fa molts anys que nedo a mar obert i, tot i no tenir dades fiables, em regeixo per percepcions... i les percepcions em diuen que la qualitat de l’aigua ha empitjorat progressivament des de fa més d’una dècada. Tot i que el fons marí on nedo és sorrenc, sense roques ni racons amagats, abans hi observava una gran varietat d’espècies marines. Ara, malauradament, en veig d’una altra mena: branquillons, restes d’algues, “morts” amb un tros de corda abandonats, residus de tota mena (paper, roba, fils...), i, sobresortint, els plàstics. L’aigua ja no té el color transparent de quan posaves els peus a la vora i veies totes les pedretes de colors i formes, nítidament, i els dits dels peus amb tot detall. El mar s’ha convertit en un abocador de residus, sovint transportats pels rius o llençats directament per l’activitat humana. Braçada a braçada, t’adones de com ha canviat l’aigua del mar. Potser, si pogués observar els resultats d’imatges microscòpiques, ni tan sols hi posaria els peus.

Avui llegeixo un article al diari ARA amb un titular llaminer: “Un bacteri converteix els plàstics en paracetamol”. I te’l creus, i penses que ja tenim solucionat un problema que genera 52 milions de tones de plàstics cada any. I encara més: que tindrem paracetamol gratuït per a qualsevol mena de dolor.

Però no. El dolor arriba quan analitzes la notícia. L’article afirma que un bacteri, Escherichial coli, converteix residus plàstics en paracetamol, però no aporta detalls robustos sobre l’estudi ni el seu estat de desenvolupament experimental. La conversió del plàstic en medicament requereix una explicació molt més detallada. La divulgació científica ha de ser rigorosa i accessible; ha de simplificar sense banalitzar. I, si pot ser, hauria d’anar acompanyada d’una infografia clara i explicativa.

Intentem explicar-ho de manera entenedora.

El punt de partida és el plàstic PET (tereftalat de polietilè), el material de moltes ampolles. Químicamentestà format per dues unitats principals: etilè glicol i àcid tereftàlic (TPA).

Quan recicles aquest plàstic, es pot trencar (amb hidròlisi) i separar aquests dos components. Ens interessa el TPA, que servirà d’aliment per als bacteris.

El pas següent: el bacteri E. coli, modificat genèticament amb gens artificials que li permeten detectar i absorbir l’àcid tereftàlic. A partir d’aquí, a través d’una sèrie de reaccions enzimàtiques, el bacteri produeix una molècula anomenada PABA (àcid p-aminobenzoic), un intermedi natural en la síntesi del paracetamol.

Si heu arribat fins aquí, lectors, us encoratjo a continuar: la reacció de transposició de Lossen és un procés químic que transforma un compost amb grup amida (–CONH₂) en un isocianat (–NCO) o amines (-NH₂), pas clau per formar el paracetamol. Aquesta reacció normalment només es fa en laboratoris químics, però l’equip de recerca d’Edimburg l’ha aconseguit dins d’una cèl·lula viva per primer cop. Com? Afegint-hi un enzim artificial que permet fer-la a temperatura ambient i en medi aquós.

Un cop generat el PABA, un altre conjunt d’enzims el transforma en paracetamol mitjançant:

• Un pas d’acetilació (afegint un grup –COCH₃),
• I un reordenament intern de la molècula.

El resultat? Un mètode sostenible que combina química i biologia per fabricar fàrmacs, tot aprofitant el plàstic contaminant. El paracetamol final es secreta fora de la cèl·lula i es pot recollir.

• Tot el procés es completa en menys de 24 hores.
• El rendiment arriba al 92 %, amb molt poca generació de subproductes.

Una metàfora per entendre-ho

Imagina que el plàstic PET és com una vella camisa de cotó que ja no et poses. Està feta amb dos fils principals: l’etilenglicol i l’àcid tereftàlic. En lloc de llençar-la, la desfilen amb cura per recuperar-ne els fils.

Aquí entra en joc un sastre microscòpic: un bacteri E. coli modificat. Aquest sastre només treballa amb fils de TPA, i amb ells és capaç de cosir un nou teixit molt fi: el PABA. Però aquest mocador no és l’objectiu final. El sastre disposa d’una màquina nova —un enzim artificial— que li permet fer un pas que abans només es podia fer en un laboratori químic. I amb aquest invent, transforma el mocador en una pastilla de paracetamol.

Quan acaba, la deixa fora del seu taller perquè algú la reculli. Tot plegat: sense contaminar, sense presses i amb una eficiència espectacular.

Mentre nedi, seguiré pensant si la contaminació plàstica acabarà sent un valor afegit farmacèutic. Serem capaços de transformar la brossa en medicina... o tot plegat és una altra píndola d’autoengany científic?