No se’ls veu, perquè no guanyen medalles. No tenen patrocinadors. No gasten gaire diners en roba tècnica, ni en equipament d’última tecnologia. No fan «marques» ni «consoliden lideratges». Però hi són. Són aquell excursionista que s’atura a mirar un ocell que s’ha parat sobre una pedra. Que et dona conversa quan arribes al cim i el trobes assegut esguardant l’horitzó. Que t’ofereix fruita seca a mitja pujada. Que col·loca bé una pedra que fa de graó, o que aparta una branca caiguda al mig del camí. Que s’atura al costat d’un rierol, i treu un quadern de dibuix. Que saluda el pastor i li pregunta pel temps, per les ovelles, o per les notícies de la zona. Que mira les pedres i se sorprèn de trobar una veta de roca blanca entre tanta llicorella. Que et diu el nom de l’arbre sota el que t’has aturat a menjar una galeta energètica. Que du motxilla i no pas armilla. Que porta el dinar preparat, i és un entrepà o bé una carmanyola. Que quan troba un plàstic o un paper, el recull i se l’endú. Que col·loca pedres fent una fita quan la marca del GR s’ha desgastat i gairebé no es veu. Que diu que no porta pes, però de cop treu uns binocles o un mapa de paper.

En ells hi penso en aquests dies de gorgs massificats, d’aparcaments plens a peu de camí, d’autocaravanes entaforades en racons impossibles, d’ajuntaments que han de posar «controls d’accés» al mig del no-res. D’altaveus bluetooth sonant a tot drap on només hi hauria d’haver alzines. Però també en ells hi penso en aquests temps de curses, trails, GPS, boulders, tracks, rellotges que et miren el ritme cardíac, enllaços a l’Strava o al Wikiloc, waypoints, marques personals i, evidentment, selfies, moltes selfies.

Penso en ells, i m’adono que hem de repensar la nostra relació amb la natura i la muntanya. Com diu la dita, «la natura no és una pista d’atletisme». No fa gaire llegíem que els escaladors s’han queixat davant la possibilitat que s’avanci en la protecció dels parcs naturals de la comarca. La notícia em va deixar perplex, incapaç de reaccionar. A la comarca veïna, fa uns anys també va haver-hi queixes davant dels canvis que els responsables del parc van imposar a la celebració de la multitudinària Olla de Núria. «Oh, és que la nostra activitat pràcticament no té impacte!», deien els participants d’un acte que reuneix milers de persones en una zona especialment sensible, amb presència d’helicòpters (mèdics, i de l’organització), punts d'avituallament plens d’artefactes publicitaris, i gran desplegament logístic i de mitjans. Els participants d’aquest tipus de curses es reconeixen com a grans admiradors de la natura, igual que ho fan els que caminen fins als estanys d’alta muntanya per fer-hi un banyet (tot i estar prohibit, ja que la contaminació bacteriana té un greu impacte, sobretot per als amfibis), els escaladors que deixen els rocams plens d’anelles i cargols metàl·lics, o els que deixen campar lliurement el gos perquè, total, si és un animal vol dir que ell també és natura, no?

Penso en ells, i penso que la natura, la muntanya, no és una pista d’atletisme, ni una zona recreativa, ni un parc d’atraccions, ni una atracció turística. El que avui anomenem natura són reserves, són llocs testimoni d’aquells temps en que la natura ho era tot. I que a mesura que els humans hem fet del món un lloc cada cop més artificial, per «natura» hem acabat identificant aquells espais on la petja humana encara és poc visible, o ho és amb respecte per l’entorn (com el món rural tradicional). El que avui anomenem «natura» són petits miracles, que només des del compromís col·lectiu evitarem que siguin ocupats i envaïts pel món del consum, de la contaminació, de la competició, del malbaratament. I els que no formem part d’aquesta natura (a diferència de la gent de pagès) ens hi hem d’apropar des del respecte i l’admiració. Des de la humilitat. I sobretot des de la prudència de no saber mai fins a quin punt estem impactant o no en el medi.

Com ho fan els excursionistes amb els que començava l’article. Els excursionistes silenciosos. Silenciosos en tots els aspectes: amb la muntanya, amb la gent, amb ells mateixos. Que admiren la natura i que, parafrasejant la cançó, la volen lliure i no pas seva. Que mai no la convertirien en un bé de consum, en una zona d’oci, sinó que l’estimen com a lloc de contemplació. A ells els dedico aquest article, que vol ser un prec i també un agraït homenatge.