Quedi dit, d’entrada, que aquestes festes del Tura han estat magnífiques, gràcies a la feina feta per centenars i centenars de persones que, des de l’ajuntament i des de les penyes, i pràcticament sempre des de l’anonimat (de quants actes de festes es diu que el munta una persona en concret?), han dedicat hores i esforç a fer de la nostra festa major una de les millors del país, si més no en termes de participació, complicitat i significació. Ara bé, com diu la dita, «post festum, pestum», i aquest cop la pesta ha estat la notícia de les dues violacions dutes a terme durant els dies, i en el marc, de les festes del Tura.

El fet és molt greu, i demana que ens hi aturem, i no ho deixem en una anècdota. Perquè, darrere d’aquestes violacions, hi ha una realitat que no podem passar per alt: les violacions no van coincidir casualment amb els dies de festes, sinó precisament perquè eren les festes. Sí, és cert: d’agressions masclistes n’hi ha durant tot l’any, i la major part d’olotins i olotines que vam gaudir de la nostra festa major ho vam fer des del respecte i la cura. Però no voler veure el fil que uneix les dues realitats ens fa un flac flavor als que estimem la cultura popular així com la igualtat entre persones.

El debat sobre masclisme i cultura popular no és nou. Encara avui ens esparvera el cas paradigmàtic (paradigmàtic, perquè és el cas extrem) de la «manada» les les festes de Sant Fermí de Pamplona de l’any 2016. Tot i que abans ja era una preocupació que hi havia sobre la taula, aquest cas va accelerar la reflexió sobre la relació entre masclisme i cultura popular, sobretot centrada en el cas de les noves pràctiques festives. Vull dir: sí que sobre el masclisme en la cultura popular tradicional s’ha teoritzat molt, i s’han fet grans passes de millora (tot i que encara avui hi hagi realitats vergonyoses, com que la colla de diables de l’Arboç no admeti dones, i que aquest mateix 2025 hagi dedicat els seus versots de festa major a fer humor masclista i homòfob). Però en aquella part de les festes majors menys ritualitzada, com són les activitats nocturnes, o les pràctiques de nova creació d’oci juvenil, la reflexió encara es troba en un estadi força més inicial.

I aquí encara hi hauríem d’afegir un altre element, que és sobre el que voldria centrar aquest article. I és que aquest debat ha estat liderat sobretot des del feminisme, i no ha rebut prou importància per part del sector que ens dediquem a donar voltes sobre cultura popular i tradicional. Tinc la sensació que, si en general som molt gelosos del nostre àmbit de reflexió, quan des del feminisme s’ha començat a obrir el meló del biaix de gènere en la cultura popular (per exemple, sobre el tipus de masculinitat que promouen pràctiques com la cultura de l’alcohol pròpia de moltes festes majors, sigui a través del kalimotxo, sigui a través de la barreja o la ratafia), hem preferit fer-nos l’orni, mirar cap una altra banda, i dissimular tot discutint sobre què és «tradicional» o què no, o sobre la diferència entre «recuperar» i «inventar».

I aquesta actitud no només no ens honora, sinó que és una dimissió de responsabilitat en tota regla. Perquè igual que nosaltres no en sabem prou de teoria del gènere, el feminisme no en sap prou sobre festa, tradició i cultura popular. Ens necessitem mútuament. Hi ha tota una sèrie de coneixements (ritualització, construcció d’identitat, calendari festiu, ritus de pas…) que podríem posar a disposició per millorar la festa i, de retruc, la comunitat. És clar, això vol dir que potser hauríem de revisar-nos, i no sempre és agradable adonar-se que potser algunes aproximacions han quedat desfasades. A mi em sorprèn que, encara avui, en molts entorns d’anàlisi de la festa, se segueixi parlant en termes positius de la festa com a «temps de transgressió de la norma». Perquè avui la norma, la festa oficial, inclou el punt lila. De manera que la transgressió no em sembla que sigui una virtut, si més no en aquest cas.

Així doncs, posem-nos mans a l’obra. I si ja havíem entrat en aquest tema, posem-nos les piles, i enxarxem-nos. Perquè la cultura popular, de la que la festa n’és una aspecte fonamental, construeix comunitat. I volem una comunitat de tothom i per a tothom.