L’hivern de febrer té una màgia especial. Són dies freds, amb la muntanya que encara dorm, però el dia ja té més llum que a principi d’any. És temps de glaçades, si bé alguns camps ja germinen. Els migdies són alegres, i conviden al passeig, a la conversa a peu de carrer, a seure a un banc al solell. A la Garrotxa, el febrer, des de fa uns anys, és el mes de dues de les fires més nostrades que tenim: la fira del farro de Bianya, i la fira del fajol de Batet. I, quan dic nostrades, ho dic de manera plenament conscient.

Som un país d’aplecs. Antigament, els aplecs endreçaven la vida dels garrotxins i garrotxines: eren els espais de trobada, de fer comunitat. De retrobada, de reconnectar-nos. La novel·la La Punyalada comença en un aplec, i encara avui molts dels aplecs són encara ben vius: el de Santa Bàrbara de Pruneres, el de Sant Aniol d’Aguja, el de Sant Ferriol, el de Santa Llúcia de Trenteres, i tants d’altres. Tot i que molts s’han anat esllanguint, o reconvertint, a causa dels canvis culturals, religiosos o demogràfics. Som una comarca viva, i la vida és canvi.

El nostre calendari ha vist desaparèixer cites dels seus fulls, però n’ha vist aparèixer d’altres de noves. Tenim el Lluèrnia, el mercat medieval de Besalú, la fira del llibre conscient de les Preses, la fira de la bruixeria de Sant Joan les Fonts… No ens ho acabaríem. I això és gràcies a la societat civil garrotxina, sempre activa i implicada, i també als ajuntaments i el Consell Comarcal, que acompanyen i recolzen aquestes activitats. Els carrers s’omplen, les botigues fan caixa i els hotels i restaurants acullen els visitants. Tothom hi diu bé perquè som un país amb empenta. Endavant i que no pari.

Però som, dèiem, un país d’aplecs. I no sempre aquestes noves dates ens apleguen. Perquè sovint són més una crida al foraster que no pas un espai de família. Que està molt bé, eh?, però que seguim havent de menester els nostres espais de recolliment. Com els antics aplecs: aquelles festes on s’hi anava per deixar-s’hi veure, per afavorir la trobada espontània, la conversa no prevista.

I les fires del farro i del fajol han sabut ser aplecs. Tot i que hi vinguin forasters (benvinguts!), ens han convençut per aplegar-nos-hi. Són trobades nostrades perquè ens les hem fet nostres. Ens hi sentim còmodes, a casa. En l’hivern de febrer, aquestes diades ens endrecen el cicle de l’any, com a la primavera ens ho faran els rosers i a l’estiu ens ho faran les festes dels pobles. I passejant sota aquest sol que encara no crema ens sentim comarca, ens sentim país, ens sentim família.

Visqui, doncs, aquest febrer de farro i de fajol!