Tenim mig món en guerra i el preu de la benzina s’ha disparat, però les tardes s’allarguen, les fonts ragen a plaer i ja s’han vist les primeres orenetes. Hi pensava diumenge, just abans d’entrar als túnels de Bracons, mentre el cel s’omplia de colors de tarda darrere de Santa Magdalena i el Puigsacalm. Fa deu anys, els companys de l’Arxiu em van demanar un article sobre el meu locus amoenus olotí i, tot parlant de la plaça de l’Illa de Pasqua, vaig posar sobre la taula que no som pocs els que no sabem, quan entrem o sortim d’Olot, quin és el viatge d’anada i quin és el de tornada. Ara fa poc s’han reeditat els locus amoenus en un llibre (sota el títol «Guia viscuda d’Olot»), i m’ha agradat rellegir aquell article.

Divendres vaig quedar amb una colla per sopar a l’Orfeó. Vam parlar de tot i de res, com s’espera i és desitjable, i un dels motius de conversa va ser parlar de les feines (deu ser l’edat). L’un treballa a Ripoll, l’altre a l’Empordà, l’altre a tocar de Tarragona, i un que va faltar a darrera hora treballa a Badalona, i per això no va poder arribar a temps. I una que té la feina a Olot no para de viatjar. A fora plovia, i per un moment vaig imaginar-me que érem en una taverna de port, on els mariners es trobaven per explicar-se les aventures navegant per mig món.

Escric això un dimecres, quan ja he devorat un dels llibres que vaig comprar a la nova Isop dissabte passat. Es tracta de la reedició del llibre que el 1888 escriví el vilanoví Eduard Toda sobre la ciutat de l’Alguer, quan els catalans peninsulars descobriren que a Sardenya encara hi resistia un poble catalanoparlant. A mig camí entre el folklorista que parla dels pobles del Pirineu i l’explorador que explica els costums de la tribu més recòndita dels antípodes, el llibre és una oda a la mediterraneïtat, entesa com un tapís de cultures entreteixides des de fa segles i segles.

Diumenge vam anar a la manifestació del 8M, convocada per la coordinadora feminista de la Garrotxa. Hi participà el cor «Corral Rural de Cabanelles», una agrupació que, segons ens van dir, té la seu a Cabanelles per poder agrupar persones de la Garrotxa i de l’Empordà. Especialitzada en cançons protesta, van alternar sobretot cançons catalanes amb himnes llatinoamericans. Quan elles no cantaven, una flabiolaire vinguda de Sales de Llierca omplia el silenci entre els cants de consignes, degudament animats per una de les organitzadores, megàfon en mà.

Com faig de tant en tant, dilluns vaig portar xocolata olotina per als companys de feina. Les més entusiastes, una noia vigatana, i una arbucienca que viu a Girona. El company de Sant Cugat que viu a Sant Celoni no va dir res, però vaig veure que s’anotava l’adreça del Cacau.

Tinc anotada en una llibreta la següent conversa de la pel·lícula Un lugar en el mundo, dirigida per Adolfo Aristain:

—Me gustaría que me dijeras cómo hace uno para saber cuál es su lugar.

—Yo por ahora no lo tengo. Supongo que me voy a dar cuenta cuando esté en un lugar y no me pueda ir.

—Supongo que es así.

A sota hi vaig escriure aquesta cita de Perejaume: «Coneixeràs un lloc si t'hi assembles». M’agrada.