Aquest mes de febrer hem pogut gaudir a Olot, a l’Hospici, de l’exposició sobre la història de la presència de l’Orde dels Frares Menors Caputxins a Catalunya, possiblement un dels instituts de vida religiosa (catòlica, s’entén) de més arrelament i popularitat al nostre país. Aquesta exposició, itinerant, ha estat comissariada pels mateixos caputxins de Catalunya, i està viatjant per les diverses poblacions catalanes on els caputxins hi han tingut una relació més especial.

Si a Olot esmentem la paraula «caputxins», pràcticament a tothom li vindrà al cap l’església que hi ha al carrer de Joaquim Vayreda, més avall de Correus i del Museu dels Sants, gairebé tocant al riu. Però si insistim més, ja poca gent recordarà qui eren els frares caputxins, la comunitat que ocupava el convent, que avui és l’escola El Petit Plançó. I és que han passat ja molts anys, des que el 1972 es tancà la comunitat d’Olot i s’estroncà una presència comunitària molt significativa a la nostra ciutat.

Penso que aquest oblit del passat no és just amb el paper que aquests frares han jugat en la història de la nostra ciutat. Alhora, penso que aquest oblit diu molt d’aquesta comunitat: humils i discrets, van marxar sense fer soroll, un cop havien plantat les seves llavors i deixats els seus fruits. De fet, recordo que un caputxí em comentà un cop que el tancament de la comunitat olotina encara avui és considerat com a modèlic: el convent continua ple de vida, ja que avui és una escola, i l’església ha esdevingut com un temple parroquial (ja que l’església titular de la parròquia de Sant Cristòfor - Les Fonts es troba molt allunyada de la part urbana del terme). A més, avui acull la comunitat catòlica olotina de ritu oriental, de manera que és un temple més obert i plural que mai.

Però, què en queda avui, de la presència caputxina a la ciutat? És clar, la principal petja és invisible. Cal pensar que una de les grans labors dels caputxins va ser l’ajuda als pobres. La «sopa dels pobres», que repartien gratuïtament a les persones necessitades. Quants de nosaltres no tenim un avantpassat que potser en algun moment va necessitar d’un plat d’escudella calenta, quan passava un moment difícil? Mai no ho sabrem, però gràcies a això som encara avui aquí.

Més enllà d’aquesta aportació, també tenim petja caputxina en aspectes més visibles de la història de la ciutat. Per exemple, el parc vell, la Plaça Clarà, és el terreny on hi havia l’antic convent, abans de la desamortització de 1835. I sembla que d’aquest convent en sortí el famós quadre del Crist abraçat a la creu, el Greco olotí, que es pot visitar al tresor-museu de l’església de Sant Esteve. Els caputxins, pel fet de tenir presències arreu de la Mediterrània, foren un gran vehicle de difusió cultural, i segurament portaren aquest Greco de terres llunyanes. Com també portaren a Catalunya el pessebre de tradició napolitana. Potser el pessebre de Can Trinxeria és fruit de la mobilitat geogràfica dels Trinxeria pel fet de ser militars, però prefereixo pensar que la seva raó de ser és per influència dels nostres framenors.

Un aspecte curiós dels caputxins és que, quan fan la professió com a frares, prenen el nom de la seva població d’origen. I això fa que portin el nom de la ciutat més enllà de les seves fronteres. D’Olot era el caputxí Lluís d’Olot, que publicà al segle XVIII un famós mètode de cal·ligrafia, el «Tratado del origen y arte de escribir bien». I també d’aquí fou el frare Ricard d’Olot, que en la primera postguerra franquista acompanyà els afusellats al Camp de la Bota de Barcelona. Les seves memòries són avui un testimoni fonamental per entendre la repressió franquista, i els dubtes morals que ja en aquell moment despertà la brutal banalitat de la violència dels vencedors.

Però també els caputxins ens han deixat una petja simpàtica a casa nostra. M’explicava el pare Joan Botam, qui fou dos cops provincial dels caputxins de Catalunya, que la marca Gluki fou un invent del caputxí i historiador Nolasc del Molar. L’amo de la fàbrica buscava un nom comercial que donés visibilitat al producte, i ho consultà amb el frare, amb qui hi tenia relació i confiança (a més, convent i fàbrica eren davant per davant al mateix carrer). I el caputxí, bon coneixedor de la llengua grega, li proposà el joc de paraules amb el mot «glukós», que en grec remet a la dolçor (glúcid, glucosa, etc.). I sempre m’ha quedat el dubte de si els tradicionals «ous a la caputxina» no es diuen així, perquè provenen d’algun antic receptari caputxí, i no pas perquè portin una «caputxa» de salsa de tomàquet, com em van dir un cop. Tot i això, fra Valentí Serra de Manresa em va comentar que mai no havia trobat cap referència a aquest plat entre la documentació caputxina, de manera que la hipòtesi continuarà sense poder ser contrastada.

Ben segur que els historiadors podrien donar-nos moltes més referències de la relació entre els caputxins i la ciutat, i que els que recorden la presència dels frares al convent d’Olot ens en podrien explicar moltes més anècdotes. Ara que fa més de mig segle que els caputxins van tancar la comunitat, potser ha arribat el moment de reivindicar de nou aquell «Olot a la caputxina» que va fer que la nostra ciutat sigui avui tal com és.