Aquests dies tan remoguts per les vagues d’educació i escoltant opinions diverses, em ve de gust distingir dos termes que massa sovint es confonen: ensenyar i educar. Pot semblar només una qüestió semàntica, però no ho és gens. Darrere de cada paraula hi ha una manera d’entendre l’escola, el paper dels mestres i fins i tot la societat que volem construir.

No és casualitat que l’any 2018 la Generalitat canviés oficialment el nom del Departament d’Ensenyament pel de Departament d’Educació. El canvi no era estètic ni modernet. Era conceptual. “Ensenyament” remet principalment a la transmissió de coneixements i metodologies dins de l’aula. “Educació”, en canvi, abraça una idea molt més àmplia i profunda: la formació integral de la persona, el desenvolupament del pensament crític, la convivència, l’autonomia i l’acompanyament al llarg de tota la vida. És també el terme recomanat per la UNESCO perquè incorpora una mirada més humana, social i transformadora.

I aquí és on molts pedagogs contemporanis han posat l’accent. Carles Monereo associa educar al desenvolupament de competències i a la capacitat que l’alumne sigui actor, autor i regulador del seu propi projecte vital. Educar no és preparar algú per repetir allò que ja sap el professor, sinó ajudar-lo a actuar amb criteri en situacions noves, fins i tot quan no sap exactament què cal fer. Per això parla tant d’estratègia, de presa de decisions conscients i de l’autoregulació: l’èxit educatiu arriba quan l’alumne és capaç d’avaluar-se, corregir-se i continuar avançant de manera autònoma.

En la mateixa línia, Joaquín Gairín Sallán sosté que educar va molt més enllà d’ensenyar. Ensenyar és transmetre continguts; educar és transformar persones i organitzacions perquè guanyin autonomia. I sincerament, hi estic totalment d’acord.

Dit això en paraules acadèmiques i legals, aterrem-ho a la vida real, que és on tot pren sentit.

Quan un mestre explica la mecànica sil·làbica de la lectura, quan fa calcular l’estructura geomètrica d’una piràmide o intenta que la classe entengui la composició de les cèl·lules, està ensenyant. Ho pot fer amb una metodologia tradicional, manipulativa, digital o cooperativa, però continua essent ensenyament. Recordo que, personalment, per explicar l’organització del cos humà utilitzava unes matrioixques russes. La nina gran representava el cos humà com a sistema; dins hi havia els aparells, després els òrgans, els teixits i finalment les cèl·lules. Aquell recurs ajudava els alumnes a entendre la jerarquia de més gran a més petit i també a l’inrevés. Això és ensenyar: fer comprensible allò que sembla complex.

Ara bé, si enmig d’aquella classe sorgia un conflicte, un comentari ofensiu o una sortida de to, i jo havia d’aturar l’explicació per entendre què havia passat, què ho havia provocat i com es podia resoldre, aleshores ja no només ensenyava: educava. Educava en el respecte, en l’empatia, en l’autocontrol i en la convivència. Sí, “perdíem” minuts de matèria, però guanyàvem alguna cosa molt més important: aprendre a viure amb els altres. Posar límits coherents i argumentats també és educar.

Un tertulià deia textualment que “educar és manipular la consciència dels alumnes”, posant exemples ideològics, esportius o polítics, i concloïa que “per sort els mestres ensenyem més que no eduquem”. Francament, confondre educació amb adoctrinament és una aberració conceptual i pedagògica. Educar no és fabricar còpies ideològiques ni orientar el pensament cap a una opció política determinada. Això seria adoctrinar. Educar és precisament el contrari: donar eines perquè l’alumne aprengui a pensar per si mateix, a contrastar informacions, a argumentar, a conviure amb qui pensa diferent i a construir criteri propi. Un docent pot tenir ideologia, com qualsevol ciutadà, però la seva responsabilitat professional és fomentar l’esperit crític, no colonitzar consciències. I aquí és on la frase “l’escola ensenya i la família educa” també queda curta. Perquè l’escola educa inevitablement, vulgui o no. Educa quan exigeix respecte, quan treballa la convivència, quan combat el bullying, quan ensenya a escoltar, quan posa límits, quan defensa la igualtat entre nois i noies o quan acompanya emocionalment un infant vulnerable. Una altra cosa és que algú vulgui reduir l’educació a una simple transmissió de continguts per evitar assumir la complexitat real de les aules actuals.

I aquí és on apareix una altra qüestió delicada però necessària: el punt de partida de l’educació. La família hi té un paper fonamental, igual que les llars d’infants. Donar les gràcies, esperar el torn, respectar els adults i els companys, cuidar el material, menjar assegut a taula, entendre que no tot gira al voltant d’un mateix, tenir uns mínims hàbits d’higiene o tolerància… tot això forma part de l’educació més bàsica. I massa sovint aquestes bases no arriben prou consolidades a l’escola.

És aleshores quan molts mestres se senten desbordats. Perquè, mentre intenten ensenyar matemàtiques, llengua o ciències, han de dedicar una part importantíssima del temps a construir fonaments educatius que haurien d’estar mínimament assentats. I malgrat això, ho fan. Per responsabilitat, per vocació i perquè saben que educar no consisteix només a transmetre informació, sinó també a mostrar amb l’exemple com ens relacionem amb el món.

El mestre, el docent, el professor no educa només amb el que explica, sinó sobretot amb la manera com escolta, com tracta els altres, com resol conflictes, com demana disculpes o com exerceix l’autoritat. Els alumnes observen molt més del que sembla. I aquesta és probablement la gran diferència entre ensenyar i educar: els continguts es poden memoritzar; els valors, les actituds i la manera d’estar al món es contagien.

Potser per això avui l’escola viu tensions constants. Perquè la societat demana resultats acadèmics excel·lents, però al mateix temps delega cada vegada més funcions educatives als centres. I malgrat les dificultats, la burocràcia i el desgast, encara hi ha milers de mestres que continuen intentant fer les dues coses alhora: ensenyar i educar. I no sempre se’ls reconeix prou.