Aquests dies es parla i s’ha parlat molt de la dana de València, però alguns garrotxins, els més grans, encara recorden l’aiguat del 1940. La Maria Colldecarrera  té 89 anys i vivia al passeig de Sant Roc quan hi va haver el famós aiguat. Tot i ser petita, encara recorda amb certa angoixa aquests dies i troba paral·lelismes amb el que han viscut recentment al País Valencià: "jo i la meva família vivíem a una casa baixa d’aquí al Passeig de Sant Roc, i des de casa anàvem veient com el cabal del riu anava pujant i pujant. I quan l’aigua va arribar al passeig els meus pares  i em van dir a mi i els meus germans que pugéssim al pis de dalt. Baixaven els arbres riu avall i tots els ponts es va embossar. Tant el pont de Sant Roc com el Pont de Ferro. I a casa vam quedar envoltat d’aigua", explica mentre conversem amb ella a les Fonts de Sant Roc.

"Quan el pont de Sant Roc va quedar taponat baixaven els arbres que semblava que caminaven!", explica amb entusiasme. "Teníem algun sostre d’alguna habitació esquerada, però tot i ser vella la casa teníem unes parets de 60 centímetres i fortes. També sentíem els cops de les cadires que flotaven a l’aigua. I un germà meu li va dir a la meva mare que volia anar a Montolivet, a refugiar-se, però després la meva mare el va tranquil·litzar i ens va fer anar cap a l’habitació", explica la Maria amb pèls i senyals.

La gent no es creu aquest tipus de situacions fins que les viu

La Maria té una cosa clara: "jo explicava tot això que et dic, de jove, i la gent es pensava que exagerava. Però ara que molta gent ha vist el que ha passat amb la dana València, segur que ho han entès millor". I és que l'episodi del 40 té algunes similituds amb la darrera riuada a València: "jo vaig veure un veí que va intentar treure el cotxe i el que li va passar és que l’aigua li va pujar i el cotxe no li anava. El veia aquí al Passeig de Sant Roc i el cotxe flotava i ell cridava. I els meus germans grans i un altre veí el van anar a estirar. I ara que ha passat això de València, m’hi ha fet recordar. Perquè passava més o menys el mateix", diu.

L'any 40, ningú va indemnitzar a la família de la Maria 

Les destrosses que va fer la forta riuada a casa la Maria va ser important: "l’hort que teníem a casa va quedar com un gran forat el fang ens va entrar a casa, igual que a València. Vam haver de treure les cadires, els sunyers perquè s’assequessin". 

Ella mateixa assegura que no van rebre cap ajuda econòmica, després del desastre: "a nosaltres ningú ens va donar cap ajuda econòmica, com ara es parla a València. Algú de l’ajuntament ens van venir ajudar a treure el fang. També ens van venir ajudar gent de la granja que teníem darrere a casa. I vingui a netejar-ho tot i mirar de recuperar els mobles i tots. Però diners, res". 

La Maria encara avui té por que torni a venir alguna riuada com aquella

"Han passat 80 anys, però el riu continua brut. I ho he demanat vegades. Ara si plogués es tornaria a inundar. Després de l’aiguat van plantar els plataners que hi ha ara. Ens van dir que farien una mica de mur, de protecció de dalt a baix al riu. Però no hi és. Després de 84 anys estem igual", assegura.

La Maria Colldecarrera fa uns mesos va explicar aquesta mateixa història pel projecte 'Portes' de Creu Roja Garrotxa.