A finals del segle XIX, Olot va iniciar el seu procés d’industrialització i, en conseqüència, es va produir un creixement demogràfic i econòmic que va obrir noves perspectives i possibilitats: el 1907 es van enderrocar les muralles i el 1911 va arribar el ferrocarril. 

Amb la projecció de reforma de la plaça Clarà (o anomenada, també, Plaça Catalunya) el 1868, també van obrir-se nous carrers. El carrer Vilanova va construir-se com a una prolongació de la carretera de Sant Joan de les Abadesses fins al riu. 

Uns anys més tard, entre el 1916 i el 1925, es va voler construir un nou barri a la ciutat. El promotor d'aquest projecte va ser Manuel Malagrida, un olotí que havia fet fortuna a Amèrica. Després de tornar a la seva ciutat natal i convençut que el nucli de la ciutat d'Olot no valia la pena reformar-lo i higienitzar-lo, va preveure el creixement de la ciutat entorn del riu Fluvià on pensava que es traslladessin els seus principals equipaments públics. Va oferir la cessió gratuïta dels terrenys urbanitzables i un donatiu de 50.000 pessetes a l'Ajuntament d'Olot per obrir els carrers i delimitar les parcel·les. Va idear una ciutat rodejada de jardins i grans edificis, seguint l’estil de les ciutats jardí noucentistes angleses. Va escollir una zona coneguda com ‘El Pla dels Llacs’, una zona d’aiguamolls amplia que s’estén fins a la Moixina. A partir del Passeig de Barcelona i del riu Fluvià, va projectar una disposició radiocèntrica de carrers amb dos focus, la plaça d'Espanya i la d'Amèrica, unides pel pont de Colom. 

Una mica amb el mateix plantejament, a la perifèria de l’Eixample, també s’hi van projectar edificacions. Eren cases unifamiliars de poca alçada i amb jardí, i tot i no tenir les pretensions de les situades en ple eixample, també constava d’edificis amb elements arquitectònics i decoratius importants i significatius.

Més de 100 anys després l’Eixample Malagrida perdia, fa unes setmanes, un trosset d’història. Can Malagrida pobre, també coneguda com a Can Puig o la Torre dels Coloms, es convertia en una muntanya de runa. 

La torre va ser promoguda l’any 1891 pel fabricant Jaume Pons i feta per Gaietà Buigas, arquitecte en cap de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i autor del monument a Colom de la mateixa ciutat. Amb el pas del temps, l'edifici va quedar envoltat per altres estructures annexes, que durant molts anys van ser utilitzades per a la fabricació dels ascensors Serra.

L’edificació consta a l’inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat (iniciat el 1982), és a dir, que reunia també prou valors artístics, arquitectònics o històrics per formar part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Malgrat això, l’edifici no estava catalogat ni com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) ni com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), dues figures de protecció que depenen de la Generalitat i també de qualsevol administració pública (segons la Llei 9/1993 del patrimoni cultural català). Per tant, no disposava de cap protecció patrimonial oficial que en garantís la conservació.

L’arquitecte garrotxí Arnau Vergés, igual que altres professionals del sector de la ciutat com l’arquitecte olotí Xevi Bayona, van posicionar-se en contra de l’enderroc de la Torre dels Coloms. Vergés va fer una crida a través de les xarxes socials per intentar evitar, sense èxit, la desaparició d’aquest edifici històric. El cas ha encès el debat sobre la responsabilitat pública i privada en la conservació del patrimoni i ha obert interrogants sobre com s’hauria d’actuar per evitar que més elements del paisatge històric d’Olot i que formen part de la memòria col·lectiva d’olotins i olotines desapareguin sense deixar rastre. 

Quina peculiaritat arquitectònica té l'Eixample Malagrida d’Olot?

És un projecte sobretot urbanístic. La peculiaritat és el seu traçat, a banda i banda del riu Fluvià, els seus passejos arbrats i la seva arquitectura. No és només la més coneguda, l’arquitectura burgesa, sinó també l’arquitectura social que va arribar a partir de l’aiguat d’Olot, per exemple. 

S'ha aixecat molta polèmica amb el tema de l'enderroc de la Torre dels Coloms, per què? 

S’ha aixecat polèmica perquè entenc que la gent s’estima el seu patrimoni i això és molt positiu. La part bonica, si n’hi ha alguna, és veure la reacció que hi ha hagut. Suposo que la població entén que el patrimoni arquitectònic també ens defineix. Raimon cantava que qui perd els orígens, perd la seva identitat. Els orígens estan també en l’arquitectura i, de fet, és la part més palpable i objectiva dels nostres orígens. És una cosa que podem veure i tocar i que ens defineix. Quan caminem per una ciutat, els seus edificis ens estan explicant qui és, d’on ve i quin és el motiu pel qual és d’una manera i no d’una altra. 

Si es van tirant a terra cases característiques de l'Eixample Malagrida, perdria valor històric?

Si. És un problema greu, un problema que s’ha d’intentar evitar. La construcció d’un nou edifici és una cosa que va lligada a uns permisos que són complicats d’obtenir, a un temps de construcció, de vegades fins que es col·loca la primera pedra passa molt de temps. Un enderroc és una cosa que passa d’un dia per l’altre, sense avisar i amb nocturnitat, gairebé. Crec que és quelcom humiliant per l’arquitectura i per tota l’historia d’aquell edifici que s’enderroca.

"Raimon cantava que qui perd els orígens, perd la seva identitat. Els orígens estan també en l’arquitectura i, de fet, és la part més palpable i objectiva dels nostres orígens."

La Torre dels Coloms, per exemple, era una casa que tenia més de 130 anys d’antiguitat. Quan es va construir es devien posar totes les il·lusions d’una família, hi van dedicar temps i esforç els millors artesans de l’època i hi va treballar un dels millors arquitectes del moment. Tot això s’acaba d’un dia per l’altre amb una màquina que, en qüestió d’hores, desmunta tot aquest esforç. Això ens ha de fer qüestionar moltes coses. Fins i tot ens ha de fer qüestionar la propietat privada. Molts tenim clar que algú pot comprar una muntanya, però també sabem que no serà simplement seva, que hi té algun dret però segueix sent un espai públic. No podem comprar una casa sense pensar que estem comprant tots els anys que porta a l’esquena. 

El que ha passat amb la Torre dels Coloms, es pot tornar a repetir en algun edifici característic de l'Eixample o de qualsevol altre punt de la ciutat? 

En un edifici de l’Eixample ara mateix no ho veig. Els tinc bastant controlats i crec que no n’hi ha cap que corri perill. No voldria equivocar-me. Crec que el patrimoni que ens defineix no només son les torres burgeses, que són les que més destaquen aquí, sinó que també són els edificis industrials que han forjat la història del que som. En el cas de l’Eixample també són els edificis socials que expliquen tota aquesta història, com la guerra civil entra i canvia les coses, com l’aiguat també canvia la manera de percebre el barri, etc. És aquesta mena de coses que defineixen la història de la ciutat. Hi ha molta indústria dels anys 40/50/60 que està en perill i s’hauria de considerar. Són edificis molt ben construïts i, fins i tot, l’enderroc pot ser molt complicat de fer en alguns casos. Al final ho fem per tornar a construir un edifici que serà semblant, que estarà construït d’una manera una mica diferent, etc. Crec que ens ho hauríem de plantejar. 

Què vol dir que un edifici estigui catalogat? I que és el que determina que una edifici ho estigui o no? 

Que un edifici estigui catalogat vol dir que té un cert grau de protecció però no és una cosa única. Pot ser local, pot ser nacional, pot ser un catàleg de la Generalitat que no s’aplica a nivell urbanístic (com és el cas de la Torre dels Coloms). En resum, un edifici catalogat vol dir que se li suposa una qualitat i que s’hauria de protegir o tenir molt en compte la seva història abans de tirar-lo a terra. 

Segons el llistat de patrimoni de la Generalitat, hi ha molts edificis característics de la ciutat que no estan catalogats. Què comporta això per a la ciutat aquesta possibilitat de pèrdua de patrimoni?

Jo crec que l’enderroc de la Torre dels Coloms ha posat en evidència un problema, que no tot el que pensem que està catalogat realment ho està, a nivell urbanístic, i poden passar coses com aquestes. El que deia: indústries importants que han marcat la història de la ciutat poden estar enderrocades en un futur proper. Crec que seria interessant establir un mecanisme de més a més de protecció dels edificis. Tenim l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, per exemple, que té molta informació sobre els edificis, arquitectes, la família que ho va construir, etc. Potser s’hauria de vincular un enderroc o un enderroc de certa antiguitat amb un informe de l’Arxiu Comarcal que expliqués què estem enderrocant. Pot ser vinculant o no, però almenys que l’arquitecte municipal que hagi d’autoritzar l’enderroc tingui la informació. A partir d’aquí pren la decisió, però que sàpiga que està fent. 

Quin creus que és el motiu perquè els propietaris decideixin enderrocar aquestes cases? 

El fet que alguns propietaris enderroquin a aquestes cases respon a una gran falta de sensibilitat. Fins i tot diria que respon a una baixa visió comercial del tema. També, algú que ha de construir un complex molt gran d’habitatges i que es troba amb un edifici com la Torre dels Coloms, amb una història, ha d’entendre que això és un valor positiu integrar-lo al seu projecte, donar-li un ús, una funció, que el projecte el reconegui i l’envolti. Això també l’ajudarà a fer més “comercial” aquesta nova promoció d’habitatge. S’ha d’explicar això com un fet positiu. No podem mirar el patrimoni com una nosa, una cosa que ens molesta, sinó com quelcom que ens pot ajudar a fer més bonic o interessant allò que estem construint. De fet, aquesta és una de les feines d’un arquitecte.