L’economista, professor universitari i polític Ernest Lluch va anar a viure a Maià de Montcal quan tenia poc més de 30 anys, a finals dels anys 60. La seva dona era de Banyoles i per proximitat van decidir comprar una casa a Maià, tot i no tenir-hi cap vincle previ. També ho va fer per estar més o menys a prop de Barcelona i de França, ens explica la seva filla Eulàlia, qui actualment viu a la casa de Maià. Assegura que el seu pare va trobar, a Maià, tranquil·litat, podia sortir a caminar i parlar i escoltar a la gent del poble. En definitiva, un refugi per un home que havia arribat a ser ministre de Sanitat quan Felipe González era president del govern. “El pare es va trobar a gust a Maià perquè podia estar-hi tranquil. Aquí no hi havia ni telèfon a les cases i era un descans. Podia escriure tranquil·lament i evadir-se de la gran ciutat, vam haver d’anar a viure a València una mica forçats. Però sempre acabàvem tornant a Maià”.

L’Eulàlia diu que el seu pare a Maià s’hi sentia a gust. I que des de ben aviat va voler interessar-se en el dia a dia dels veïns i en les seves vides. Assegura que sempre que podia aprofitava qui era per ajudar als altres. “Per exemple, un noi del poble havia perdut els avis i era el fill gran d’una casa de pagès i era imprescindible per dur els camps i el bestiar. I l’Ernest va aconseguir que pogués fer la mili, tal com marcava la llei, però que pogués tornar cada dia per llaurar el camp. Això que pot semblar tan insignificant, suposava molt per aquesta família de Maià”.

L’Ernest va combinar, durant anys, la vida a la gran ciutat i la vida al poble. Fins i tot va fer coses per alguns veïns que mai s’haurien imaginat: “També hi havia dues àvies molt grans d’aquí a Maià que no havien estat mai a Barcelona. No havien sortit mai del poble i el meu pare se les va endur i van anar a fer el turista a Barcelona”.

Ernest Lluch també va contribuir a aconseguir equipaments molt importants pel poble: “La piscina és el fet més important que va fer, però no va ser només mèrit del pare. Jo sé que hi havia uns diners per arreglar coses del poble que no es van poder invertir i llavors van ajuntar aquests i els de gent que va voler i l’Ernest va anar a demanar una mica més diners. I els va aconseguir. I es va poder fer la piscina per tots els veïns”.

Històries de fa molts anys que a Maià, a poc a poc van quedant a l’oblit, entre altres coses perquè alguns veïns s’han anat fent grans i d’altres han anat morint. Potser per aquest motiu és més necessari que mai recordar, de manera positiva, l’Ernest. Cosa que reivindica la seva filla Eulàlia cada cop més. I més ara, que ja fa 25 anys que l’Ernest va ser assassinat per ETA, un 21 de novembre de l’any 2000 a Barcelona.