“La gràcia eren els torres, però van començar a dir que eren perilloses i que algú es podia fer mal i m’ho van desmuntar tot. Però em queda molt de rotllo, allà. Les fonts, una cabanya amb fotocòpies, la tomba faraònica. I també un hort. Perquè ara ja tinc 78 anys i m‘ho agafo tot més amb calma i vaig fent el que em sembla”, explicava l’any 2025 en Josep Pujiula, després d’haver rebut un dels premis Garrotxí de l’Any…

I és que en Garrell va ser i serà sempre conegut com una de les persones més curioses i possiblement més estimades de la Garrotxa. Sempre amb aquest sentit de l’humor i entusiasme a l’hora de fer les coses, el va dur a construir un poble paral·lel a Argelaguer. Recordaran aquelles cabanes de fusta altes que es veien tot passant amb cotxe des de l’A-26. Un munt de persones d’aquí i d’arreu del món van voler visitar el submón d’en Garrell, d’una afició que va marcar molts anys de la seva vida. Enguany es compleixen deu anys de la seva mort i alguns veïns d’Argelaguer i pobles veïns, també coneguts d’en Josep Pujiula, han muntat un seguit d’activitats en homenatge a ell. A la Capella de Santa Anna s’hi pot veure, aquests dies, una exposició. “Amb l’exposició la idea era representar una mica univers d’en Garrell, fer un recorregut històric, repassar les seves facetes artístiques. I homenatjar els deu anys d la seva mort. I per això és diu ‘L’univers d’en Garrell’. Hi ha quadres, fotografies i eines”, explica Andreu Nebot-Serrabona, membre de la comissió de l’Any Garrell.

La Teresa Blanch assegura que el seu home estaria orgullós que deu anys després encara el recordin. A ell i a tot el que va fer. Ens diu que en Josep era torner mecànic i que durant dècades es va dedicar a fer construccions sense cap mena d’interès econòmic. Realment gaudia de la seva afició com un nen amb la seva joguina preferida. “N’estic molt orgullosa, perquè hi ha gent que encara se’n recorda d’ell. En Josep va treballar tota la seva vida i va gaudir fent això. I m‘agrada que quedi un record. A casa no hi era gaire, només venia a menjar i a dormir. Era un hobbie per ell. Anava amb moto, a banyar-se i anar fent construccions. I per això el van reconèixer arreu del món. També vaig patir perquè hi veia tanta i tanta gent, ha mort d’èxit això. I els temps ara són mot diferents. Ara s’hauria d’anar molt més en compte a fer això”.

I és que en Josep Pujiula va marcar als nens més petits del poble, com per exemple en Nico Rodríguez, qui ara estudia arquitectura, potser, per influència d’en Garrell. Ell és veí d’Argelaguer: “El meu interès cap a en Garrell i el que feia ve des de petit, pel fet d’anar a jugar al parc i anar amb els amics o els pares i perdre’ns per allà i passar-hi hores, recorrent els laberints, pujant torres... I a partir d’aquí jo crec que em va marcar què estudiar i quan va sortir la comissió de l’Any Garrell em va interessar recuperar allò perdut d’en Garrell. I és una manera de recuperar tècniques de construcció seva”. I és que, segons en Nico, la manera de construir d’en Garrell no era insignificant. Anava a la zona, mirava quin tipus de vegetació i espècies hi havia i després decidida quin tipus de construcció feia: un túnel, un laberint o una torre. Això és precisament el que en Nico segueix estudiant i analitzant, des d’un punt de vista arquitectònic. Paral·lelament, ell també s’ha encarregat de fer la part més gràfica i artística dels actes de l’Any Garrell. D’activitats de l’any Garrell se n’aniran fent al llarg dels pròxims mesos. Aquest és el llegat, deu anys després, d’en Tarzan d’Argelaguer.