M’agrada que l’escola d’en Bas porti per nom, com en una espècie de patronatge laic, el de Francesc de Verntallat. Hi ajuda el fet que avui sigui recordat com el gran cabdill remença, però a mi m’agrada més pensar que quan hem hagut de triar un personatge per donar identitat a una escola, no hem triat un militar, un empresari o un terratinent, sinó que hem triat un pagès (de la petita noblesa, sí, però de la que de tan petita no podia veure de les rendes, i havia de treballar). No sé si hi ha gaires escoles més (o biblioteques, o centres culturals, o hospitals, o pavellons esportius...) que duguin el nom d’un pagès. No em sona.

També m’agrada que el monument més monumental d’en Bas (més enllà dels monuments arquitectònics o paisatgístics) sigui el monument a la família pagesa dels Hostalets. Ben pensat, es podria haver fet una escultura eqüestre d’algun vescomte d’en Bas, carregat de farbalans i de ferralles, fins i tot amb la mirada dirigida vers el castell de Falgars, el seu castell imponent i encinglat. Però, no: el monument exalça la família pagesa. Com recordant els versos de Miguel Hernández, el poeta d’Oriola, sobre les oliveres de Jaén:

«No los levantó la nada,

ni el dinero, ni el señor,

sino la tierra callada,

el trabajo y el sudor.»

Som un país que s’ha fet a cop d’aixada. De fet, l’estereotip de catalanitat s’ha definit a partir del pagès: la barretina, les espardenyes, les mitenes, els esclops, la còfia, la faixa, la masia, l’escudella, el pa. La pagesia representa aquells valors que admirem, que voldríem que ens definissin: l’arrelament a la terra, a la natura, a la família, al poble. El treball dur, però també l’home (i la dona) lliure: «seguem arran, que la palla va cara». Els remences, els segadors, Joan de Serrallonga i la Unió de Rabassaires. Cultura, culte, cultiu. Tractors entrant a Barcelona. Sobirania alimentària.

Hi penso aquests dies, mentre segueixo per les xarxes les mobilitzacions dels pagesos. La dinàmica utilitarista ens ha encarcarat la mirada, i avui pensem massa en termes d’eficiència econòmica a curt termini: si el “sector” agrícola és rendible, si les “subvencions” són estimulants, si el “model” és productiu. Quan el que està en joc és el país: volem que els nostres paisatges siguin tan sols mitjans de producció? O, encara pitjor, valors d’especulació bursàtil?

Però.

Haig d’admetre que les mobilitzacions dels pagesos m’han causat incomoditat. No comentaré les demandes de flexibilització de les normatives mediambientals, o de benestar animal. Tampoc les de relaxament dels controls de seguretat alimentària. Cauen pel seu propi pes, tot i que em sorprèn que no s’hagin filtrat internament, i que hagin acabat sortint a la llum. No, aquí no vull entrar-hi. El que vull és assenyalar les absències. Allò que no ha sortit en els manifestos. Per exemple, no s’ha parlat dels drets laborals dels treballadors del camp. Els temporers, però també els que treballen tot l’any “per compte d’altri”. De debò que, en aquelles llistes de reclamacions, no hi havia un espai per ells, ni que fos per solidaritat? O tampoc no s’ha parlat d’un altre tema, amb prou referents històrics. Va, a veure si l’endevineu: s’ha parlat de terres que no es conreen i s’estan abandonant, i de joves que volen fer de pagesos però que no troben com accedir a les terres a un preu raonable. Però, no: es veu que el que tots esteu pensant, i que relaciona un tema i l’altre, no mereixia sortir en els memorials de greuges (amb honroses excepcions, com les de l’Assemblea Pagesa, encara minoritària).

Me’n guardaré prou de dir als pagesos el que han de fer. Però, en general, si darrere els canvis socials no hi ha una perspectiva social (que, finalment, vol dir perspectiva de classe), els canvis no són tan canvis, i les solucions no són tan solucions. De fet, l’absoluta absència de sindicats de classe (tant els del règim, com els combatius) en les manifestacions era un panorama desolador. Lluitem per la pagesia. Lluitem per un país pagès. Ahir, avui i demà. Per una terra viva, per un camp digne, per uns agricultors forts i lliures. Però des de la solidaritat obrera, feminista i, per què no,  internacionalista (una abraçada als companys de la Vía Campesina!). Que el nostre referent sigui Francesc de Verntallat, i no pas Francesc Savalls.