Des de fa unes setmanes, Olot té nou alcalde, l’Agustí Arbós. Un dels aspectes que s’ha destacat és la seva edat, però també s’esmenta la seva trajectòria política a nivell de partit, el fet que arribi a alcalde amb experiència de govern (com a regidor municipal), o les seves bones relacions amb el món empresarial garrotxí. Certament, tot això l’ajudarà, sens dubte, a dur a terme la nova tasca, i a entomar la responsabilitat que se’n desprèn. Ara bé, hi ha un aspecte molt positiu de qui és el nou alcalde que trobo que no s’està comentant gaire a les tertúlies de la ciutat: que l’Agustí Arbós prové (prové, i n’és un membre molt actiu) del moviment associatiu.

Canvio de tema, però no tant. Fa més de vint anys, quan estudiava la carrera, ja parlàvem a la universitat del que llavors anomenàvem “crisi de l’associacionisme”. Era el temps en que es va posar de moda “fer voluntariat”, que era com participar en una associació però sense prendre la responsabilitat d’implicar-te a fons i personalment en el funcionament de l’entitat, amb tot allò que implica ser soci: participar a les assemblees, assumir funcions de caràcter intern, formar part de la junta… En aquell moment, teníem la sensació que l’edifici associatiu bastit amb la caiguda del franquisme començava a flaquejar per manca de relleu, i això ens inquietava perquè, com després es va fer evident, els elements més estructurals de la cohesió social i la construcció comunitària en el model polític-social del nostre país depenien directament de l’associacionisme i la societat civil organitzada.

Han passat els anys, i efectivament tots els nostres temors es van anar complint: l’associacionisme ja no té la força ni és el motor de canvi social que vam conèixer, ni pot aportar l’escut de solidaritat mútua que seria tan necessari en temps d’incertesa com els que estem vivint. Ara bé: no deixem escletxes per al derrotisme: l’associacionisme és encara avui la principal escola de democràcia del nostre país, i és també un element centralment estructurador de la iniciativa ciutadana. Si mirem el cas olotí, de tot plegat en tenim un exemple fefaent: les penyes. En un país on les associacions estan en crisi, i on diuen que els joves només pensen en penjar vídeos a les xarxes socials, aquí tenim centenars de joves que s’impliquen en unes associacions que, sota el pretext de muntar festes, al final acaben determinant el calendari cultural de la ciutat i fins i tot la identitat del que significa ser olotí. O no són elements constitutius de la ciutat el Porc i el Xai, la turinada, el mercat de la joguina o en Tim, com també d’aquí uns anys potser ho serà també el Ràcing Prix?

Que el nou alcalde sigui algú crescut en el dia a dia d’una penya, entre assembles, comissions, pressupostos, reunions intempestives, muntatges i desmuntatges, discussions i acords, votacions, creativitat i risc, llibres d’actes, èxits i fracassos… per a mi és molt positiu. Un alcalde és una autoritat municipal, però també és una figura d’acompanyament de la vida de la ciutat. Que l’alcalde vingui del món associatiu significa que té la sensibilitat de reconèixer la ciutadania activa i compromesa. Perquè la coneix, perquè s’hi reconeix, perquè l’estima.I al final, en un món complex com el nostre, la política només és possible des de la corresponsabilitat entre l’administració i la ciutadania. Venir del món associatiu n’aplana el camí i, sobretot, en reforça el propòsit.