El dissabte 21 de juny, el dissabte de Corpus, la llibreria el Drac va organitzar a la sala d’actes de l’Arxiu Comarcal una presentació de llibre molt especial. El cap de cartell era en Thubten Wangchen, que va venir a Olot, en principi, per parlar del seu nou llibre («Un camino espiritual», publicat per Kairós), però que finalment va acabar parlant una mica de tot.

Per a qui no el conegui, Wangchen és un monjo tibetà, fill de l’exili i crescut a la ciutat índia de Dharamsala. Fa uns trenta anys que viu a Barcelona, com a enviat del Dalai Lama per a l’estat espanyol. És el director de la Casa del Tibet de Barcelona, i és conegut sobretot per les seves dues principals facetes: com a defensor de la causa tibetana i contra l’ocupació xinesa del Tibet, i com a divulgador del budisme tibetà per al públic català.

En una sala plena de públic i amb força gent dreta, Wangchen va saber sorprendre un cop més amb el seu divertit sentit de la ironia a aquella part de l’assistència que no li coneixia el seu encomiable art de saber tractar els temes espinosos amb humor… i els altres també. I així va explicar la seva biografia: la fugida al Nepal i l’Índia, els camps de refugiats, l’entrada al monestir, la relació amb el Dalai Lama, l’encàrrec de fer de pont entre els pobles ibèrics i la gent i la cultura tibetana.

Fidel en tot moment a la mirada interreligiosa, va presentar diversos elements significatius del budisme tibetà, però sempre recordant que ell ha vingut a promoure el coneixement i el reconeixement, però no la conversió: «no tinc intenció de convertir-vos al budisme, de la mateixa manera que no tinc intenció de convertir-me al catolicisme!», va dir entre rialles.

Els únics que van rebre de valent, com era previsible, van ser els xinesos. El govern, s’entén. Sobre els xinesos en general, tot el que va tenir van ser paraules comprensió: «Quan vaig pel carrer, a Barcelona o aquí Olot, veig com els xinesos em miren amb cert rebuig. Veuen la meva roba, i em fan notar el seu despreci. Però no els culpo. Porten tota la vida sentint coses molt desagradables sobre nosaltres, sobre els tibetans, sobre els monjos. Els han matxacat. Com voleu que reaccionin, sinó?» Una mica com passa aquí amb els musulmans o els testimonis de Jehovà, vaig pensar.

No sé si tothom era conscient de l’excepcionalitat de l’acte d’aquell dissabte. Una xerrada sobre budisme no té res d’especial. Però tenir a Olot un monjo tibetà, un delegat personal del Dalai Lama, és tenir a Olot un protagonista directe de la història mundial dels segles XX i XXI. Com bé va fer notar Wangchen, tampoc no són tants els monjos tibetans que hi ha pel món. Si a sobre és algú proper, afable, i que sap traduir (en el sentit antropològic) la seva cultura per al públic català, l’ocasió és significativa i important.

Un cop acabat l’acte, vaig tornar cap a casa donant voltes al que s’havia dit aquell matí. Però també al que no s’havia dit. El budisme tibetà és la religió de les muntanyes. Però aquí, aquesta primavera, hem inaugurat el renovat refugi del santuari de Sant Aniol d’Aguja, i dos dies més tard de la presentació del llibre una colla d’olotins i olotines van anar al Canigó a recollir la flama de la llengua catalana. Salvant les distàncies, nosaltres som també un poble de muntanyes, i la nostra religió (viscuda des de la fe o des de la tradició cultural) és també una religió de les muntanyes. A cada cim hi tenim una capella, i l’Alta Garrotxa és curulla d’esglesioles i antics santuaris, molts dels quals mantenen vius els tradicionals aplecs d’origens immemorials.

Penso que en l’acte va faltar fer esment d’això i subratllar-ho: el budisme tibetà no és una religió més, és una religió amb la que els olotins hi podem tenir un lligam, una connexió especial. I sigui quina sigui la fe que tinguem, conèixer-lo ens pot ajudar a viure amb més profunditat l’espiritualitat (que pot ser una espiritualitat laica) del nostre entorn natural. I així estimar-lo i valorar-lo més i millor.

Aprofito per agrair al Joan Brossa la intervenció inicial de presentació de l’acte, i al Xavier Delòs l’encert de l’organització de la trobada. I diu en Xavier que de cara a la tardor ja prepara més cosetes interessants. Estarem alerta!