Aquests dies estic llegint el llibret «Memòries de l’aigua», de Txema Castiella. Castiella és un històric activista de l’excursionisme, i en aquesta breu obreta (128 pàgines) ens relata l’experiència del viatge a peu resseguint el riu Ara, des del naixement al peu del Vinyamala fins al conflent amb el riu Cinca a l’Aïnsa. Més enllà de les anècdotes del dia a dia, el que estic gaudint més d’aquest llibret són les descripcions dels llocs per on passa, i com recull les històries humanes del país i les entrellaça amb la naturalesa del paisatge. Així, ens parla del temps d’esplendor d’aquelles valls, però també dels temps del despoblament, amb els drames humans i familiars que comportà i que encara avui són ferides que no s’han tancat. I, evidentment, ens parla també de la resistència republicana, de la bolsa de Bielsa, de la 43a, de la fugida i l’exili. Castiella descriu, però també construeix: un imaginari, un paisatge. L’Ara esdevé un Aragó dins l’Aragó. Un país amb raó de ser.

La lectura d’aquest llibre m’ha fet refrescar un altre llibre que vaig llegir ja fa un temps: «L’Ebre, un riu que fa pujada», d’Arturo Gaya. Potser per aquest nom l’autor no us sonarà, però si us dic que és el Quico del grup musical Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries ja us soni més. Com bé sabeu, aquest grup, conjuntament amb el moviment Lo riu és vida, van ser dels principals artífexs de la construcció de l’imaginari actual de les Terres de l’Ebre. Recobrant la tasca duta a terme per Sebastià Juan Arbó i Gerard Vergés, van saber explicar (i explicar-se) unes Terres de l’Ebre amb un relat i un imaginari propi: la jota, l’arròs, les oliveres, els barrancs, el riu. Un país viu i amb orgull. Les terres de l’antic bisbat de Tortosa deixaven de ser una perifèria per passar a tenir el seu propi centre.

Però en aquest llibre, Gaya, que com Castiella relata el trajecte resseguint el riu (si bé ell ho fa des de la desembocadura fins al naixement), va més enllà: si fins ara l’havíem vist defensant l’especificitat de l’Ebre català, aquí intenta construir l’imaginari d’un país, que és l’Ebre en el seu conjunt. Un país que no coneix fronteres, i que cus una península ibèrica dins la península ibèrica, unida pel passat iber (és l’Ebre qui dona nom a la cultura prerromana i a la península!), per la dominació islàmica, i pel continu contacte cultural afavorit, precisament pel riu. Amb un mar que uneix l’Ebre de llengua catalana i l’Ebre de llengua castellana, el mar de la Mequinensa de Jesús Moncada.

Però, per què us explico tot això? Doncs perquè m’ha fet pensar que no tenim el llibre el Fluvià. Però no un llibre descriptiu, geogràfic. Sinó el llibre que ens expliqui als del país del Fluvià. Perquè és evident que les comarques del Fluvià no som compartiments estancs: enlloc no passa. Si tenim un riu que uneix en Bas i el pla d’Olot a tocar dels volcans, els pobles al peu de l’Alta Garrotxa, la medievalíssima comarca de Besalú, els redols emboscats i misteriosos d’Esponellà, l’estany de Banyoles, les planícies de Bàscara que travessa la carretera de França, el romà i romànic Sant Miquel de Fluvià, i els aiguamolls de l’Armentera i Sant Pere Pescador… és que amb aquestes terres ens uneix quelcom. Ens ha d’unir quelcom. Al nord hi tenim el país de la Muga, i al sud hi tenim el país del Ter. Però nosaltres som els del país del Fluvià: què ens defineix? Què compartim? Segur que hi és, malgrat que pensar en clau de comarques (o de municipis!) ens hagi atrotinat una mica la mirada.

Res, que ens cal aquest llibre desvetllador, iniciàtic. Algú s’hi anima?