Aquests dies de Nadal, la tradició és més que mai un valor estimat i compartit. Ens agrada recordar el Nadal de la infància, i mirar de retornar a aquelles pràctiques que ens relliguen amb el passat, que ens fan sentir part d’un fil que ens uneix amb els nostres avantpassats, i que es projecta vers les generacions que just arriben, o les que vindran. De fet, té tot el sentit del món: el temps de Nadal el vivim sobretot com un moment de trobada, i per a trobar-nos hem de menester ritus i símbols compartits: el dinar de Nadal o el de Sant Esteve, les nadales, els regals, etc. I en això les tradicions ens hi ajuden, ja que la repetició en consolida la dimensió transversal, compartida. No hem de pensar què podem fer per trobar-nos: sabem que el dia de Nadal tots mirarem de ser-hi.

Ara bé, aquesta dimensió tradicional del Nadal ens pot fer caure en el perillós error de pensar que el Nadal sempre ha estat com el recordem de la nostra infància, i que per a defensar-lo cal protegir-lo de canvis que s’hi puguin dur a terme. I això és perillós perquè, paradoxalment, això no serviria per a protegir-lo, sinó que només serviria per a congelar-lo, fossilitzar-lo i, finalment, matar-lo. Els elements culturals que perviuen són aquells que tenen sentit, i la sola tradició no dona sentit: la cultura ha de respondre a la realitat de cada moment de la història. Per això avui seguim fent el pessebre a casa, i és una tradició ben viva, mentre que l’assistència a la Missa del Gall no passa avui pel seu millor moment. I és normal, i no per això el Nadal és menys Nadal.

De fet, un exercici molt sa és mirar les pràctiques nadalenques des d’una perspectiva històrica, i veure que no tot és tan tradicional com sembla. Posem-ne algun exemples: la representació dels pastorets ve de molt antic, però la versió que ens identifica tant als olotins és només de 1880. Estem encantats amb portar fanalets a la cavalcada de Reis, però no hem de perdre de vista que aquestes cavalcades són un invent del segle XIX (desconec quin any va ser la primera que se celebrà a Olot, però la més antiga de la que es té constància és la de Barcelona de 1855). Per no parlar que l’òpera Aïda de Verdi es va estrenar el 1871, de manera que la nostra banda sonora reial també té una antiguitat relativa. La llum sempre ha tingut molta importància durant el Nadal, ja que els pastors van veure la llum de l’àngel, però això d’il·luminar els carrers, si més no com ho fem avui, necessàriament demana ser posterior a l’electrificació de l’enllumenat viari. A casa, el tió ha canviat molt, i el tió amb barretina i manta no té res a veure amb els tions que picaven els avis quan eren petits. A més, el tió abans cagava el xampany que es beuria per festes, un xampany (avui, cava) que no es comença a produir en massa a casa nostra fins després de la crisi de la fil·loxera. I no cal ser gaire gran per recordar que, fins fa poc, l’home dels nassos ho érem tots els que sortíem a passejar el darrer dia de l’any, i no el simpàtic capgròs que ho és avui.

Per això, que no ens faci patir si aquests dies veiem torrons de gustos estrambòtics, tions de peluix que no es piquen sinó que s’acaricien, la pista de gel convertida en tradició (que em desagrada en termes de consumisme i de poca sostenibilitat, però que cal admetre que fa Nadal), persones disfressades de Pare Noel amb els colors de la Coca-Cola, el panetonne i el pandoro fent-se lloc a taula al costat de les neules, retalls de vídeo del programa Cachitos de la televisió espanyola compartits als grups de missatgeria, o fins tot les nadales de la Mariah Carey o en Frank Sinatra sonant arreu sense descans. Al final, si això ens ajuda a celebrar que tanquem un any i en comencem un altre, en companyia dels que més estimem, el Nadal serà ben viu, i Jesús serà nat. Així doncs, gaudiu del torró de xupa-xups, i bon Nadal!